Història · Patrimoni · Memòria local
Història de Vilanova i la Geltrú: 43 anècdotes i curiositats des dels seus orígens
Dels tallers ibèrics de Darró als carrers medievals de la Geltrú; del comerç amb Cuba a les fàbriques, el ferrocarril i els museus. La història de Vilanova i la Geltrú s’entén millor seguint les vides, els llocs i les petites sorpreses que han donat forma a la ciutat. Aquest recorregut reuneix 43 episodis en ordre cronològic i distingeix els fets documentats de les tradicions llegendàries.
Les dates aproximades s’indiquen com a tals. Les fotografies contemporànies de monuments i restes arqueològiques s’identifiquen expressament per distingir-les de les imatges d’època.
Vilanova i la Geltrú en dates: resum cronològic
Del poblament antic a la recuperació de la memòria local. Cada episodi enllaça amb la seva explicació.
Segles V–I aC
1. Abans de Vilanova: el poblat cossetà de Darró
Molt abans de la ciutat medieval, vora el turó de Sant Gervasi hi va existir el poblat ibèric de Darró o Adarró. Els seus habitants pertanyien a l’àmbit dels cossetans i van aprofitar la proximitat del mar per produir i intercanviar mercaderies. La curiositat és en els seus tallers: aquí no només hi havia habitatges i camps, sinó també activitat ceràmica i metal·lúrgica. El barri dels ferrers permet imaginar una costa amb forns, eines i artesans, molt diferent de la platja de descans que coneixem avui.
Cap als 50–40 aC–segle VI dC
2. La vil·la romana que mirava la Mediterrània
La romanització va transformar Darró en una explotació agrícola integrada en el territori de Tarraco. La vil·la va tenir diferents fases i el seu sector residencial va incloure un corredor obert al mar, construït en època imperial. Sota les restes no hi ha una única ciutat congelada, sinó una successió d’edificis i usos. Una altra curiositat és la llarga història del seu descobriment: es coneixen troballes des de 1789, però les campanyes sistemàtiques van començar molt després, el 1956. L’arqueologia moderna continua ampliant el que sabem dels seus habitants.
Segles XI–XIII
3. La Geltrú va néixer al voltant d’un castell
El nucli de la Geltrú es va organitzar al voltant del castell i de l’església, dins d’una societat marcada pels drets senyorials. Els seus carrers estrets i la proximitat entre edificis conserven l’escala d’aquell assentament. El castell visible combina elements medievals amb una important restauració del primer terç del segle XX, dirigida per Josep Font i Gumà. Per això, contemplar-lo com si tot pertanyés intacte al segle XII seria enganyós: el seu aspecte explica tant la història medieval com la voluntat posterior de recuperar el patrimoni.
Segle XIII · tradició llegendària
4. Una vila nova per escapar del senyor feudal
La llegenda fundacional explica que veïns de la Geltrú van abandonar els dominis del seu senyor per establir-se en territori de Cubelles. Algunes versions atribueixen la fugida al anomenat dret de cuixa. Cal explicar-ho com una tradició, no com un episodi acreditat per la Carta Pobla. La seva força és en la idea d’emancipació: el naixement d’una comunitat que buscava millors condicions davant de les imposicions feudals. La història documentada confirma el creixement d’un nou assentament; els detalls dramàtics pertanyen al relat popular.
27 de juliol de 1274
5. La Carta Pobla va afavorir dos assentaments, però només un va prosperar
Jaume I va concedir privilegis de poblament a Vilanova i a un altre nucli proper al mar anomenat sa Llacuna, tots dos dins del terme de Cubelles. Aquest segon assentament no va assolir el desenvolupament de la Vila Nova. El document tampoc no va crear cases del no-res: va reconèixer i afavorir una població que ja creixia. La curiositat és que la ciutat que coneixem procedeix d’un de dos projectes emparats per la mateixa carta. L’altre va quedar com una possibilitat històrica que no va arribar a consolidar-se.
1340–1384
6. La platja va ser port abans de tenir molls
El 1340, Pere el Cerimoniós va autoritzar la càrrega i descàrrega de mercaderies a la platja. Després van arribar privilegis com la fira anual de 1381 i el mercat setmanal de 1384. Aquella activitat no exigia un port modern: la platja era un espai de treball i connexió marítima. La Fira de Novembre conserva la memòria d’aquest origen medieval, tot i que va patir interrupcions i transformacions. La fira contemporània es va recuperar el 1991; no convé presentar-la com un esdeveniment celebrat sense pausa des del segle XIV.
1368
7. Un mateix batlle per a tres comunitats
La incorporació de la Geltrú al domini reial i la seva vinculació amb Cubelles i Vilanova el 1368 van afavorir una administració compartida, presidida per un mateix batlle. La ciutat actual no va néixer, doncs, d’una fusió senzilla i definitiva el 1274. Durant segles hi van coexistir identitats, interessos i dependències diferents. El torrent de la Pastera havia marcat una frontera entre els termes de la Geltrú i Cubelles; el seu recorregut ajuda a entendre una divisió territorial que avui costa d’imaginar dins d’una sola ciutat.
1579–1625
8. Una confraria marinera que va arribar a admetre dones
La confraria de Sant Elm, Santa Clara i Sant Nicolau es va aprovar el 1579 i va reunir patrons i mariners. A més de devoció religiosa, aquestes organitzacions oferien una estructura econòmica i social a la gent de mar. Una notícia especialment curiosa és l’admissió de dones el 1625, decisió que, segons la història local de la institució, va provocar una forta controvèrsia. És un recordatori que la comunitat marítima no estava formada únicament pels qui embarcaven: les famílies i les dones també intervenien en la seva vida col·lectiva.
1611–1647
9. Cubelles es va separar i la Geltrú es va tornar a unir
Cubelles va constituir el seu municipi independent el 1611. Les relacions entre Vilanova i la Geltrú tampoc no van quedar immediatament resoltes: la Geltrú va arribar a disposar d’un consell propi el 1636, abans de la unió definitiva de 1647. El nom compost conserva aquesta història d’aproximacions i desacords. L’existència d’un municipi comú no va esborrar la personalitat dels seus nuclis. Els documents i els carrers permeten reconèixer una ciutat construïda per acords successius, més complexa que la imatge de dos pobles que simplement van créixer fins a tocar-se.
1670–1706
10. El campanar, el seu àngel i una llegenda sobre l’arquitecte
El campanar de Sant Antoni Abat es va aixecar entre 1670 i 1706. Va quedar separat del temple que veiem avui i va sobreviure a la desaparició de l’antiga església gòtica. La veu popular conta que l’arquitecte es va llançar des de dalt en descobrir que havia quedat tort: és una llegenda, no una mort documentada que haguem de donar per certa. La figura de l’àngel original va desaparèixer durant la Guerra Civil; una rèplica va tornar a coronar la torre el 1996. Les seves transformacions resumeixen tres segles de memòria urbana.
Segles XVIII–XIX
11. L’Havana Xica: prosperitat i ombres del món colonial
El comerç atlàntic i els vincles amb Cuba van contribuir a transformar Vilanova. Els indians o americanos van finançar habitatges, empreses i equipaments, i la ciutat va rebre el sobrenom de l’Havana Xica. Però no totes aquelles fortunes tenen una història exclusivament filantròpica: la recerca municipal ha revisat les relacions d’alguns personatges amb l’esclavitud colonial. Convé valorar les aportacions urbanes sense amagar el sistema econòmic en què es van produir. Les grans cases són documents de prestigi i mobilitat social, però també conviden a preguntar d’on procedia la riquesa.
1790
12. El Carnaval ja apareix per escrit
Les respostes de Francesc de Papiol al qüestionari de Francisco de Zamora documenten el Carnaval el 1790. Aquesta data n’acredita l’existència, però no equival necessàriament al seu naixement. La festa es va desenvolupar després amb balls, associacions i sàtira social. Un dels seus trets més propis és que la crítica i la participació veïnal importen tant com l’espectacle. La ciutat no es limita a contemplar una desfilada: les seves entitats i els seus habitants construeixen una celebració en què l’humor serveix per comentar el que ha passat durant l’any.
1790–1801
13. Can Papiol: una casa construïda sobre un hort
Francesc de Papiol i Padró va fer construir la seva residència sobre un antic hort familiar. Advocat, propietari i diputat a les Corts de Cadis, pertanyia a una elit la vida domèstica de la qual es pot conèixer a través de les estances conservades. La curiositat és en el contrast: darrere d’una façana relativament austera es desplega una planta noble amb salons, biblioteca i capella. El recorregut inclou també dependències de servei i espais agrícoles. La casa explica així tant la representació social dels propietaris com el treball necessari per sostenir-la.
1798
14. La Masia d’en Cabanyes i els inesperats gravats de Goya
La família Cabanyes va aixecar el 1798 una residència neoclàssica que combina la tradició de la masia amb una concepció senyorial. Hi va viure i hi va morir el poeta Manuel de Cabanyes. El conjunt conserva estances i objectes familiars, però una de les seves sorpreses és la presència de dotze estampes dels Disparates de Francisco de Goya, arribades a la casa a través de Joaquim de Cabanyes. La paraula masia pot portar a imaginar un edifici únicament agrícola; aquí també hi va haver literatura, col·leccionisme i una intensa cultura artística.
1800
15. El Molí de Mar: l’intent d’aprofitar la força de l’aigua
Vora la costa de Sant Cristòfol queden les restes del Molí de Mar, construït el 1800 per iniciativa de l’inventor Francesc Terrés i Serra. El seu projecte buscava aprofitar l’aigua marina mitjançant un sistema mecànic de sínia i catúfols. Allò fascinant és trobar una experiència d’enginyeria en un lloc que avui associem al passeig i al bany. Les seves ruïnes permeten parlar de la voluntat d’assajar noves fonts d’energia. No cal convertir-lo en un invent miraculós: el mateix intent ja revela una societat interessada a experimentar.
1804
16. La Sala va néixer per ballar i representar teatre
La Sala es va construir el 1804 per iniciativa privada i es va convertir en un dels grans espais de sociabilitat local. Va acollir teatre, balls, saraus de Carnaval i activitats benèfiques. El seu gran interior cobert amb volta, sostingut per columnes, continua sent un dels seus elements més característics. La curiositat és la seva continuïtat d’ús cultural: després de diferents etapes i de la rehabilitació culminada el 2007, es va convertir en centre d’art contemporani. En un mateix edifici s’enllacen els balls de societat del vuit-cents i les exposicions d’avui.
1833–1839
17. El vapor i el cotó canvien l’escala de la ciutat
L’empresa Gumà, Roquer i Companyia, constituïda el 1833, va impulsar la fàbrica coneguda com la de la Rambla, el funcionament de la qual a vapor va començar el 1839. Amb ella es va consolidar una transformació industrial que multiplicaria tallers, xemeneies i ocupació. La curiositat és que la ciutat marinera es va convertir també en una ciutat fabril. El cotó, els capitals i les comunicacions enllaçaven el món del mar amb la producció industrial. Aquesta prosperitat va tenir una altra cara: treball intens, conflictes laborals i una dependència dels mercats que faria especialment dolorosas les crisis posteriors.
1835–1837
18. Anar al teatre podia ajudar l’hospital
El Teatre Principal va sorgir d’una proposta dels administradors de l’Hospital de Sant Antoni Abat: construir un espai d’espectacles que contribuís a augmentar els ingressos de la institució. El seu origen uneix oci, cultura i assistència sanitària. L’edifici va adoptar la disposició d’un teatre a la italiana i es va anar ampliant amb el temps. Resulta una anècdota reveladora: una entrada podia servir per gaudir d’una funció i, alhora, donar suport a l’hospital. La programació va incloure després balls i, des de començaments del segle XX, exhibicions de cinema.
1850
19. Un diari impulsat per un jove de vint-i-un anys
L’1 d’agost de 1850 va aparèixer el Diario de Villanueva, fundat per Josep Pers i Ricart quan tenia vint-i-un anys. La premsa local va començar a registrar amb detall debats, anuncis, festes i conflictes que avui permeten reconstruir la vida de la població. Segons l’estudi municipal sobre Pers, la iniciativa es va plantejar inicialment com una prova de durada molt limitada. Aquella aventura mostra que també els projectes culturals duradors poden començar de manera modesta. Les capçaleres i les etapes periodístiques posteriors cal distingir-les: no totes representen una continuïtat empresarial idèntica.
1859
20. Francesc Macià i una família que comerciava amb oli
Francesc Macià va néixer a Vilanova el 21 de setembre de 1859. Els seus pares procedien de les Garrigues i es van establir a la ciutat pel comerç d’oli i el seu transport marítim. La biografia del futur president de la Generalitat republicana comença, doncs, en una xarxa comercial entre l’interior i la costa. La seva casa natal va desaparèixer, però el record hi roman en plaques i homenatges. El monument de Josep Maria Subirachs, instal·lat el 1983 a la rambla de la Pau, va convertir aquesta vinculació en una presència visible dins del paisatge urbà.
1860–1861
21. L’aigua potable es va convertir en monument
La millora de l’abastiment mitjançant l’aqüeducte i les fonts públiques va ser un dels avenços urbans de mitjan segle XIX. Les fonts no eren únicament adorns: representaven accés a l’aigua i una transformació de la vida quotidiana. Algunes van conservar el record de benefactors i d’iniciatives destinades a ampliar el servei. La ciutat que avui es recorre pels seus monuments també es pot llegir a través d’aquestes petites infraestructures. Convé distingir les diferents fonts i les seves dates: diverses de les més conegudes es van afegir dècades després de la primera arribada de l’aigua.
1866 · transformacions posteriors
22. La Farola té una signatura de llum
La senyalització marítima de Sant Cristòfol va evolucionar durant el segle XIX i el far encès el 1866 va marcar un salt important. La torre i les seves instal·lacions van experimentar modificacions posteriors, per la qual cosa no s’ha de confondre la data d’una primera llum amb la totalitat de l’edifici actual. La seva curiositat més suggeridora és la signatura lluminosa: tres centelleigs cada vuit segons, una combinació que permet identificar-lo des del mar. Per als navegants, un far no és només una silueta blanca: és un missatge que es reconeix en la foscor.
1874
23. La Torre Blava no va néixer per combatre els pirates
La torre de Ribes Roges va ser construïda el 1874, durant la tercera guerra carlina. Encara que la seva posició vora el mar convidi a associar-la amb corsaris de segles anteriors, respon a un conflicte del XIX. Formava part de les defenses del barri marítim. Amb el temps va perdre la seva funció militar i va rebre altres usos, fins a convertir-se en l’espai artístic que coneixem. La curiositat és precisament en aquest canvi de significat: una construcció aixecada per vigilar i protegir va acabar dedicada a interpretar poèticament el mar.
1876
24. L’eixample que va voler apropar la vila al barri de Mar
El pla associat a Francesc Gumà i Ferran va reorganitzar l’expansió cap a la costa mitjançant carrers, perllongaments i nous espais públics. La Vilanova interior i el nucli mariner necessitaven una connexió més clara. La Rambla es va convertir en un eix essencial d’aquest acostament, desenvolupat per etapes i no en una sola obra. L’arribada del ferrocarril portaria una paradoxa: connectaria la ciutat amb l’exterior, però les vies també establirien una separació física entre sectors urbans. Modernitzar les comunicacions podia resoldre una distància i crear-ne una altra.
29 de desembre de 1881
25. El tren va travessar l’obstacle del Garraf
L’arribada del ferrocarril va transformar les comunicacions d’una ciutat condicionada pel massís del Garraf. Francesc Gumà i Ferran va promoure l’empresa i va mobilitzar suports i capitals per fer possible la línia. L’obertura no va ser només una festa: reduïa l’aïllament i modificava les possibilitats de la indústria i del comerç. La curiositat és l’esforç personal que va acompanyar el projecte, amb inversions, negociacions i posteriors dificultats econòmiques. L’entusiasme de la inauguració no s’ha de confondre amb una història empresarial sense riscos ni pèrdues.
1882
26. Una exposició per ensenyar el que la ciutat podia produir
Després de l’obertura del ferrocarril, l’Exposició Regional de 1882 va servir per mostrar l’activitat econòmica i cultural de Vilanova i el seu entorn. La iniciativa combinava ambició comercial i voluntat de presentar una ciutat moderna. L’interès no era únicament exposar objectes: es tractava d’atreure mirades, relacions i inversions. El parc i els terrenys promoguts per Gumà van formar part d’aquell impuls. Aquesta exposició ajuda a entendre la confiança de la burgesia local en el progrés, poc abans que noves crisis posessin límits a aquell optimisme.
1883
27. L’estàtua de Ventosa i la història que obliga a fer-se preguntes
El monument a Josep Tomàs Ventosa es va inaugurar el 1883 i va passar a presidir la plaça de la Vila. La seva trajectòria entre Cuba i Vilanova, així com les iniciatives socials i educatives associades al seu nom, el van convertir en un personatge de referència. Al segle XXI, la ciutat ha revisat críticament la presència pública d’indians vinculats al món esclavista. L’estàtua permet explicar dos moments: l’homenatge que una societat va voler retre i les preguntes que una altra societat formula després sobre l’origen de la riquesa i la memòria pública.
26 d’octubre de 1884
28. Un temple del saber per a una ciutat industrial
La Biblioteca Museu Víctor Balaguer va obrir amb un propòsit extraordinari: posar llibres, art i col·leccions a l’abast del públic en un edifici concebut per a això. El fundador va reunir els seus propis fons i una xarxa de donants va ampliar el projecte des del començament. L’arquitectura va recórrer a referències clàssiques i egípcies per expressar una idea de temple del coneixement. La curiositat és la convivència de biblioteca i museu sota una mateixa concepció: llegir, contemplar i aprendre formaven part d’un projecte de progrés cívic, no d’una simple col·lecció privada.
1886
29. Una col·lecció egípcia va arribar a Vilanova
La donació d’Eduard Toda de 1886 va incorporar a la institució objectes de l’antic Egipte: amulets, ushebtis, màscares i altres materials funeraris i religiosos. Entre les peces més conegudes hi ha el cos momificat d’un menor, anomenat popularment Nesi. Aquesta presència inesperada explica per què una visita a un museu del Garraf pot obrir-se de sobte a la vall del Nil. Com que es tracta de restes humanes, la seva presentació mereix respecte i context: l’interès històric és comprendre una cultura i la formació de les col·leccions, no convertir el cos en una atracció macabra.
9 de novembre de 1886
30. L’Any dels Negats: la tragèdia que va marcar la gent de mar
Un temporal de vent, pluja i mar va provocar la mort de vint-i-dos pescadors i greus danys en una desena d’embarcacions. La catàstrofe va quedar en la memòria com l’Any dels Negats. En una comunitat on moltes famílies depenien del treball marítim, les pèrdues humanes van afectar tot el barri. El seu record explica la importància de l’ajuda mútua i de disposar de mitjans de salvament. Molt abans que la costa es convertís en una imatge turística, el mar era un mitjà de vida que podia transformar-se en amenaça.
1895
31. Eduard Toldrà: el violinista que va començar en l’ambient musical de la vila
Eduard Toldrà va néixer el 7 d’abril de 1895 al carrer dels Caputxins. El seu pare, músic i participant actiu en la vida cultural local, el va introduir en el violí. De nen va actuar a la Unió Vilanovesa, abans d’ampliar la seva formació i desenvolupar una carrera com a intèrpret, compositor i director. La curiositat és que la seva vocació va créixer dins d’una xarxa de cors, cafès, associacions i músics locals. La seva figura permet reconèixer una Vilanova musical que no s’explica únicament pels grans edificis, sinó també per les trobades i les iniciatives dels seus veïns.
1901–1902
32. Pirelli va diversificar la ciutat del cotó
L’arribada de Pirelli el 1901 i la posada en funcionament de la seva fàbrica el 1902 van obrir una etapa diferent en la indústria local. Després de dècades de protagonisme tèxtil i en un context de crisi, la producció vinculada al cautxú i als cables elèctrics oferia una nova orientació. L’empresa va deixar una profunda petjada laboral i urbana a Baix-a-mar. La curiositat per al visitant actual és que els espais residencials i públics que van substituir l’antiga factoria amaguen una ciutat fabril encara propera en la memòria de moltes famílies.
Des de 1910
33. Ribes Roges i l’aparició d’una nova manera d’estiuejar
La urbanització de Ribes Roges es va desenvolupar a partir de 1910, amb xalets, passeigs i una concepció residencial vinculada al gaudi del litoral. Les viles conservades permeten reconèixer diferents llenguatges arquitectònics de començaments del segle XX. El contrast amb el barri pescador era important: en una mateixa costa convivien treball, indústria i oci. El pont sobre el torrent de Sant Joan, construït el 1912, va ajudar a connectar els passeigs. La imatge de platja elegant i residencial va ser una construcció històrica, no una condició permanent del lloc.
1937–1939
34. La ciutat també va haver d’amagar-se sota terra
La construcció de refugis antiaeris va començar el 1937 i els bombardejos es van fer realitat el gener de 1938. Les instal·lacions ferroviàries i fabrils van ser objectius, amb conseqüències per a la població civil. Entre els refugis més importants hi havia els de la plaça de la Vila i Sant Antoni. La curiositat, difícil de percebre en passejar, és l’existència d’aquesta geografia subterrània sota llocs quotidians. La guerra va canviar-ne les funcions: una plaça podia ser punt de trobada a la superfície i accés a un espai de supervivència sota el terra.
1949–1954
35. El port que va trigar generacions a fer-se realitat
Després de projectes i obres parcials anteriors, el novembre de 1949 es va reprendre decisivament la construcció del port. El 1954 va començar una nova etapa d’activitat comercial. La sorpresa és que una ciutat amb una llarga història marítima passés tants segles sense disposar dels molls que avui semblen inseparables d’ella. Els pescadors havien de varar les barques i organitzar-ne la protecció des de la platja. El port no va crear la vocació marinera de Vilanova: va modificar les condicions en què una comunitat ja antiga podia continuar treballant.
1955–1981
36. El Carnaval va tornar a poc a poc al carrer
La prohibició franquista no va aconseguir esborrar del tot les formes de sociabilitat de la festa. La recuperació al carrer va començar el 1955 i es va completar durant el període 1976–1981. Per això, atribuir tot el retorn a un sol any simplifica una història de continuïtat, restriccions i reapropiació de l’espai públic. Les Comparses es van convertir en una de les seves expressions més reconeixibles. Els caramels, les banderes i les parelles participants mostren una festa organitzada per entitats, amb memòria col·lectiva i una personalitat diferent d’altres carnavals.
Segona meitat del segle XX
37. La Juanita, la carpa que bevia amb porró
Francesc Roig Toqués va reunir a casa seva, al Mas Carolina, un museu de curiositats marineres. Entre les seves històries més singulars hi va haver la de la Juanita, una carpa a la qual va ensenyar a beure amb porró i a menjar d’una cullereta. Les seves habilitats van assolir notorietat internacional i van passar a l’imaginari local. La curiositat té un detall important per a qui busca imatges: cal distingir el peix real de les figures festives de la Carpa Juanita i el Porró, creades després per a les celebracions de la ciutat.
1981
38. El FIMPT va obrir una finestra a les músiques del món
El Festival Internacional de Música Popular i Tradicional va néixer el 1981 a partir de l’interès per les gralles i els sons d’arrel. El seu creixement va permetre posar la música tradicional catalana en diàleg amb artistes d’altres procedències. La curiositat és que aquesta obertura internacional va partir d’una iniciativa profundament local i vinculada a la cultura popular. Durant dècades, el festival ha donat a la ciutat una identitat musical que se suma a la de Toldrà, els cors i les bandes. La tradició es va convertir en punt de partida per escoltar altres cultures.
3 d’agost de 1990
39. Un dipòsit de locomotores es va convertir en museu
El Museu del Ferrocarril de Catalunya va obrir el 1990 a l’antic dipòsit de locomotores, al costat de l’estació. La transformació va conservar una part de la infraestructura que havia fet possible la ciutat industrial. La seva col·lecció permet reconèixer màquines, oficis i maneres de viatjar de diferents èpoques. La curiositat és que el lloc no constitueix un decorat construït per semblar ferroviari: part de l’interès resideix en les seves instal·lacions històriques reals. El patrimoni tècnic va passar de ser una eina de treball a convertir-se en un espai des del qual explicar canvis econòmics i socials.
1993
40. Pasífae: un mite grec a la platja de Ribes Roges
L’escultura de Pasífae, d’Òscar Estruga, es va instal·lar el 1993 i es va convertir en una de les imatges més reconeixibles de Vilanova. Realitzada en bronze, remet al mite relacionat amb l’origen del Minotaure. La curiositat és descobrir que la gran figura no és solament un brau monumental: el seu interior forma part de la narració. L’obra enllaça el litoral local amb l’imaginari de Creta i de la Mediterrània. No representa un episodi històric succeït aquí, sinó una interpretació artística contemporània d’una llegenda clàssica.
2000
41. L’antiga torre defensiva es va omplir d’art
La Torre Blava–Espai Guinovart es va inaugurar el setembre de 2000. Josep Guinovart va transformar l’interior de la torre de Ribes Roges en una interpretació del mar i de la gent que viu d’ell. La construcció militar va adquirir un significat nou sense perdre la seva condició de testimoni històric. Una curiositat del projecte és que s’havia pensat també en un parc d’escultures, finalment no realitzat en el seu conjunt. La vela que corona la torre va quedar com un senyal visible d’aquella ambició artística.
16 de juliol de 2016
42. L’Espai Far reuneix la memòria de Baix-a-mar
L’obertura de l’Espai Far va permetre reunir patrimoni mariner, el bot de salvament Víctor Rojas i les curiositats col·leccionades per Roig Toqués. Els objectes quotidians i els testimonis dels veïns ajuden a explicar una història que no cap només en els grans esdeveniments. La curiositat és que el far conserva el seu valor com a senyal marítim i, alhora, s’ha convertit en una porta d’entrada a la memòria de la ciutat. El conjunt enllaça navegació, pesca, salvament i vida familiar en un mateix lloc.
2024–2025
43. Set-cents cinquanta anys després, la ciutat va tornar a llegir el seu origen
La commemoració dels 750 anys de la Carta Pobla va començar el 2024 i es va perllongar amb activitats durant el 2025. Documental, exposició, conferències i rutes van permetre revisar el naixement de la Vila Nova. La curiositat final és que la història fundacional continua oberta a noves lectures: el mateix document pot parlar de privilegis medievals, d’emancipació llegendària i d’identitat urbana. Conèixer el passat no consisteix a repetir una versió única, sinó a distingir el documentat, conservar les tradicions i comprendre com cada generació interpreta el que ha rebut.
Documentació, procedència de les imatges i notes d’edició
Text preparat l’octubre de 2026 mitjançant el contrast de documentació municipal, institucions patrimonials, museus i estudis històrics. Les fotografies s’ofereixen mitjançant enllaços a les seves publicacions de procedència; no estan incorporades com a arxius locals ni se’n pressuposa llicència de reutilització. Per publicar les imatges en un altre web cal comprovar-ne la llicència o gestionar-ne el permís corresponent. Si una imatge externa deixa de mostrar-se, el seu enllaç de procedència permet consultar-la.
S’han descartat dates simplificades o contradictòries d’algunes cronologies: l’Espai Far es va inaugurar el 16 de juliol de 2016; el retorn del Carnaval va tenir diverses fases; la senyalització del far i les reformes de la seva torre no s’han de reduir a una única data. La llegenda de la fundació i la del campanar es presenten com a tradicions, no com a fets acreditats.
- Apartat 1: Abans de Vilanova: el poblat cossetà de Darró · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 2: La vil·la romana que mirava la Mediterrània · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 3: La Geltrú va néixer al voltant d’un castell · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 4: Una vila nova per escapar del senyor feudal · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 5: La Carta Pobla va afavorir dos assentaments, però només un va prosperar · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 6: La platja va ser port abans de tenir molls · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 7: Un mateix batlle per a tres comunitats · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 8: Una confraria marinera que va arribar a admetre dones · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 9: Cubelles es va separar i la Geltrú es va tornar a unir · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 10: El campanar, el seu àngel i una llegenda sobre l’arquitecte · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 11: L’Havana Xica: prosperitat i ombres del món colonial · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 12: El Carnaval ja apareix per escrit · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 13: Can Papiol: una casa construïda sobre un hort · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 14: La Masia d’en Cabanyes i els inesperats gravats de Goya · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 15: El Molí de Mar: l’intent d’aprofitar la força de l’aigua · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 16: La Sala va néixer per ballar i representar teatre · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 17: El vapor i el cotó canvien l’escala de la ciutat · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 18: Anar al teatre podia ajudar l’hospital · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 19: Un diari impulsat per un jove de vint-i-un anys · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 20: Francesc Macià i una família que comerciava amb oli · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 21: L’aigua potable es va convertir en monument · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 22: La Farola té una signatura de llum · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 23: La Torre Blava no va néixer per combatre els pirates · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 24: L’eixample que va voler apropar la vila al barri de Mar · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 25: El tren va travessar l’obstacle del Garraf · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 26: Una exposició per ensenyar el que la ciutat podia produir · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 27: L’estàtua de Ventosa i la història que obliga a fer-se preguntes · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 28: Un temple del saber per a una ciutat industrial · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 29: Una col·lecció egípcia va arribar a Vilanova · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 30: L’Any dels Negats: la tragèdia que va marcar la gent de mar · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 31: Eduard Toldrà: el violinista que va començar en l’ambient musical de la vila · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 32: Pirelli va diversificar la ciutat del cotó · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 33: Ribes Roges i l’aparició d’una nova manera d’estiuejar · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 34: La ciutat també va haver d’amagar-se sota terra · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 35: El port que va trigar generacions a fer-se realitat · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 36: El Carnaval va tornar a poc a poc al carrer · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 37: La Juanita, la carpa que bevia amb porró · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 38: El FIMPT va obrir una finestra a les músiques del món · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 39: Un dipòsit de locomotores es va convertir en museu · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 40: Pasífae: un mite grec a la platja de Ribes Roges · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 41: L’antiga torre defensiva es va omplir d’art · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 42: L’Espai Far reuneix la memòria de Baix-a-mar · Fitxa o publicació de la fotografia
- Apartat 43: Set-cents cinquanta anys després, la ciutat va tornar a llegir el seu origen · Fitxa o publicació de la fotografia